De la "normalització" a la "diversitat" lingüística: cap a un enfocament global del contacte de llengües

La comunicació i la interdependència creixents dels grups humans del planeta pròpies de l’època contemporània causen un augment del contacte lingüístic i van estenent considerablement la consciència de la diversitat cultural i lingüística humana. Aquesta nova situació interroga amb força les pressuposicions ideològiques que han sostingut fins ara l’organització comunicativa de la humanitat i, en especial, les idees de jerarquització i de menysvaloració de les llengües dels grups humans subordinats políticament i/o econòmicament. La problemàtica fonamental de la nova situació es defineix a) d’una banda pel creixement exponencial del contacte a escala planetària, ja sigui per la via política, econòmica o tecnomediàtica, o per la de desplaçament de poblacions d’una àrea cultural a una de diferent, i b) d’una altra, per la consciència de la desaparició de multitud de formes de parlar en els més diversos indrets del planeta. La màxima preocupació, per tant, se centra en aquesta importantíssima tendència a la reducció de la diversitat lingüística històricament construïda. Aquest tipus de qüestions ens porta cap a la necessitat d’aprofundir el nostre coneixement dels processos de substitució en el terreny lingüístic per tal de poder veure amb claredat com aquests podrien ser evitats i/o reinvertits, tot tenint clar que el que serà probablement impossible és retornar a les situacions anteriors dels hàbitats socioculturals que durant tant de temps han alimentat la diversitat fins ara existent. La gran qüestió passa a ser, doncs, com mantenir la diversitat lingüística en el marc d’una bi- o multilinguïtzació generalitzada dels individus i de les societats humanes. La continuïtat de la diversitat lingüística és un afer de les asimetries de poder relatiu entre els conjunts humans en contacte. La intervenció per al manteniment de la diversitat lingüística és una acció clarament política, car és des d’aquest nivell col.lectiu que les societats humanes poden influir en una reconducció de les actuals situacions, tot tractant de modificar adequadament el conjunt dels diferents factors que intervenen en la causació de les actuals dinàmiques negatives. S’imposa una actuació internacional coordinada que, des dels organismes comuns que la Humanitat comença a tenir fins als poders públics més locals, impulsi una presa de consciència clara de la crisi de la linguodiversitat i faci emprendre a cada nivell de govern les accions possibles per tal que puguin ser modificades les inadequades condicions actuals. A Europa, malgrat l’existència de discursos positius respecte de la diversitat en alguns Estats -Suïssa com a màxim exemple- en d’altres les resistències ideològiques són fortes i enormement arrelades en les ments de la població, llargament educada en la valoració jeràrquica de la llengua oficial -símbol de l’Estat- i alhora en el menyspreu i denigració dels grups lingüístics distints -França, com a paradigma. Les institucions europees comunes han de difondre, per tant, els valors d’acceptació i dignificació de la diversitat lingüística històrica, i ajudar a l’adopció per part dels Estats de polítiques no pas contràries sinó plenament favorables a la diversitat lingüística dels seus grups històrics minoritzats. El continent europeu exemplifica potser més bé que cap altre les tres grans temàtiques que ara afecten la diversitat lingüística: el manteniment i normalització dels grups lingüístics subordinats, la intercomunicació en l’espai europeu, tant de les institucions com dels ciutadans, i els desplaçaments de les poblacions. Malgrat, però, la importància segura dels plans mundial i continental en el futur de l’evolució de la diversitat lingüística, el nivell estatal ha estat i és encara avui l’espai que més afecta aquesta evolució. Establerts de fa temps principis com ara els de ‘territorialitat’ o ‘personalitat’ com a fonamentadors de l’organització del plurilingüisme de les poblacions en el si d’un mateix Estat, existeix, això no obstant, la necessitat d’ampliar-los i d’actualitzar-los. Em pregunto si no caldria introduir un tercer principi, el de ‘funcionalitat’ basat en la possibilitat d’una distribució no jeràrquica de funcions en el si d’una població bi- o multilingüitzada, a l’estil luxemburguès, per exemple. Acceptada la no-completesa de funcions -si més no parcial- per a les llengües pròpies en un món futur molt més interdependent, caldria passar, doncs, a una estratègia de supervivència basada en la ‘diglòssia positiva’ o no estrictament jeràrquica, és a dir, en una distribució adequada de la funcionalitat de les llengües en concurrència. En el pròxim futur una de les grans qüestions que es plantejarà serà com aturar l’ús abusiu de les llengües de comunicació general. Una vegada poliglotitzada la població, la temptació dels grans grups lingüístics d’ocupar el màxim de funcions i de dificultar l’ús de les llengües dels grups menors o mitjans -com ja s’està veient ara- creixerà i augmentarà amb força. És aquí on el paper dels Estats i dels organismes continentals i mundials esdevindrà crucial